Fins que surti el sol (Aloud Music/Saltamarges, 2024) ja és molt més. Ja no és només el tercer avanaçament, la cançó que dóna títol al tercer disc de Roko Banana. Són set cançons que, d’alguna manera, ens fan preguntar-nos quantes emocions hi pot haver. Acabes d’escoltar-les i et planteges que hi vols tornar. Perquè d’alguna manera ja ho acabàvem de fer amb els avenços, ara que prenien un altre sentit, en conjunt, amb la resta del disc.

Hi havia aquest somriure que ens sorgia amb “El cel“, perquè reconeixíem al nostre voltant aquelles persones que semblen fer-ho tot fàcil, que desfeien aquesta innecessària complexitat que hi és per costum. O la que buscava d’alguna manera “Un dinar dels que s’allarguen”, amb el missatge amable, que convidava a gaudir de les coses petites i quotidianes. Però també hi ha aquest estremiment que es produeix en escoltar “Fins que surti el sol“, que evoluciona segons la persona, el moment…

Sensacions que podríem fer les nostres, perquè Roko Banana parla d’aquesta solitud que d’alguna manera ens aguaita, en un ambient cada cop més deshumanitzat. En parlen però no s’enfonsen, no es queden en la idea que qualsevol passat va ser millor. La seva aposta és mirar endavant, buscar una mica millor, més just, encara que l’esperança pugui ser una arma de doble tall.

Podríem dir que el seu fort és indie rock, des del sentit original, més primitiu del terme? Perquè sí, Roko Banana pot contenir traces experimentals, d’emo, de math rock…