Avui és un gran dia, avui podem anunciar-vos amb tota la il·lusió del món, que els Kitsch tocaran al proper Festival MiniBeat! Seran sense cap mena de dubte, una de les atraccions d’aquest MiniBeat. Una de les bandes amb més història i bagatge del nostre país. Un gran plaer i satisfacció poder portar els Kitsch – Kitsch a la cova-  a Granollers el proper 7 de maig. Estem eufòrics!

Com en X. Castillón deia “Kitsch és un cas únic en la música catalana, per la seva longevitat, per la seva independència creativa i per la seva coherència inalterable… el grup liderat per Lluís Costabella i Joan Pairó es manté fidel als seus principis, lluny de les audiències massives, però havent reunit a poc a poc un grup de seguidors que en molts casos ja no són només fans o col·leccionistes, sinó col·laboradors actius i desinteressats del grup…”

Kitsch actualment rebatejats com “Kitsch a la cova” és la fusió musical de dues entitats: Kitsch i Mon a la Cova. El projecte va néixer l’any 2013 de la col·laboració entre Lluís Costabella i Joan Pairó, de Kitsch, i Mon a la Cova, ex-vocalista del grup Casual. Tant Kitsch com Casual han estat considerats els màxims exponents del rock fosc fet a Catalunya.

Aquí us deixem quatre línies més sobre els Kitsch:

“Aquestes quatre línies volen ser un sentit homenatge a una de les bandes de rock més grans del país. Malauradament, els Kitsch, el monstre de Banyoles, no han tingut la recepció per part del públic i dels mitjans que es mereixen. Per què han estat menystinguts tots aquests anys? La resposta la trobem en la mena de pàtria on ens ha tocat viure i desenvolupar-nos: una nació esquizofrènica. Alguns estómacs petits no toleren cap proposta artística que s’expressi en la llengua vernacle. No vesteix. Fa carrincló. D’això se’n diu autoodi. D’altres, no saben deslligar el fet artístic de la política. La conseqüència provoca que els Kitsch visquin en terra de ningú, siguin una rara avis en el panorama català. El resultat és que s’han convertit en el grup de culte que són, maleïts fins la medul·la per la dissort que els ha tocat viure. La premsa castellana de Barcelona els ignora (tot i que els van aplaudir en els seus inicis perquè no tenien res en comú amb els grups catalans del boom dels noranta) i la catalana no els dóna suport perquè no encaixa entre el seu públic xirucaire i boletaire. Si fóssim a les illes o a l’altra banda de la bassa, no hi ha cap mena de dubte que tot seria diferent, perquè allà tenen una tradició i saben què implica aquest fet: respecte pels qui formen part d’un cànon. Els Kitsch són fills del punk, i com a tals, han teixit la seva carrera sota els paràmetres d’aquell moviment: independència i autogestió. Ja són més de 25 anys de carrera i més de deu senyors discos trufats d’un fotimer d’himnes. Presenten un llibre d’estils on hi trobem de tot: pop fosc sofisticat engalanat amb guitarres cristal·lines, punk rock abrasiu i nerviüt vomitat en un acte catàrtic i rock de mitjos temps macerat pels anys. L’eix vertebrador de la seva obra són les lletres marca de la casa. Amb elles retraten les nostres fòbies i pors, el costat negre de la vida. Són deixebles de la Velvet, els Doors, els Stooges, els Pistols, els Buzzcocks, la Patti Smith, els Cure o els Mary Chain. A la Península, el seu mirall són els Parálisis Permanente o els Lagartija Nick. Us convido a què els  redescobriu. No tenen res a veure amb el rock català que va néixer a comarques, ni tampoc amb aquest nou pop català que volen etiquetar-lo d’indie. Si els tasteu, us hi lligareu per sempre més. Deixeu que aflorin del fons de les aigües de l’estany, que per fi es desfaci aquest greuge històric que els ha condemnat a l’oblit.”

Jaume Planas Perxachs

“Kitsch a la cova” va estrenar en directe la seva proposta musical i artística a l’edició 2014 del festival (a)phònica de Banyoles. Després de dos anys d’intens treball en la tria, adaptació i gravació d’una pila de cançons, el grup presenta ara el seu primer treball discogràfic amb el títol homònim de Kitsch a la cova.

La presència de dues veus prou contrastades, com són la de Lluís Costabella i la de Mon a la Cova – particularment profunda- , donen una especial dimensió i dinàmica a aquest projecte. Així com la utilització de bases rítmiques programades i sintetitzadors, que afegits al baix contundent i demolidor de Joan Pairó i les guitarres característiques de Lluís Costabella, de vegades esmolades i agressives, d’altres vegades sinistres i fosques, fan que tot plegat conflueixi en un estil musical propi inconfusible, força inusual ara mateix al nostre país.

Font: Kitsch.cat

Escolta els Kitsch

Us deixem aquí a baix un dels temes més icònics de la discografia dels Kitsch.