Què passaria si “el millor grup de rock’n’roll de l’estat” (Kiko Amat dixit) fes un disc en la seva llengua materna, el català? La sorpresa és gran fins i tot pels que ho esperàvem amb delit. Perquè ‘Negligència programada’ és un disc de canvis. I, alhora, també un treball de retorn a la pròpia essència de Biscuit. Fins i tot a les arrels de seu precedent: Blue Bus.

La fórmula power pop que havien anat re finant disc rere disc en píndoles de dos minuts i mig s’ha esvaït per deixar pas a una sessió pantagruèlica de rock clàssic, molt més experimental i juganera que de costum. Amb el minutatge expandit, com també les seves ments.

No es pot obviar la influència del gran clàssic del rock cantat en català, el ‘Dioptria’ de Pau Riba. Sobrevola damunt d’ells. A la vegada, el Xavi Cardona mai abans havia escrit unes lletres tan personals (vivencials i amb tocs lírics i psicodèlics). Com un Ray Davies vilanoví intentant atrapar la papallona en duet amb en Jeff Lebowski i el cor de nans d’en Tod Browning.

Amb el punt de mira posat en Humble Pie, els Allman Brothers, la Creedence de “Ramble Tamble”, els Screaming Trees d’abans del bitllet de dòlar o Green River abans de la desbandada. Com els Byrds l’any 1969, quan feien una versió de deu minuts del seu “Eight Miles High”. Exactament així: evolucionant des de la seva honestedat brutal i innegociable

Pere Agramunt, març 2020

<< BANDES