Ferran Palau

El blanc és l’encegament i la suma de tots els colors. El blanc són els tendrums, els ossos, la còrnia. El blanc és la pàgina i la tela abans de nosaltres, tan blanques com les drogues on et perds, et trobes, et busques i sant tornem-hi. El blanc és el buit de l’experiència del trauma. Ferran Palau, amb l’ànima per fora i una innocència malaltissa (paraules seves) musica tots aquests blancs i en fa un sedàs de neguits que esdevé lenitiu, pertorbadorament balsàmic. Blanc és un territori per on campen miratges, somnis i visions forjades a base d’ànsies i delits. La lírica de Palau esgarrapa amb versos com aquests, que són una llepada enverinada: «Ni la lluna més intensa / pot fer més clara aquesta nit», o bé «serà un abisme on he caigut / o el paradís que em dones tu / no hi ha fortuna més cruel / ni res tan dolç.»

Blanc és una brega somorta, com si entréssim a la batalla amb taps a les orelles per apaivagar tot el dolor que patirem. Un ram de deu cançons que floreixen, espinades, i se’t claven al moll de l’os. Un dolor que cura: com l’ex-libris d’en Juli Vallmitjana, «de les ferides surt la llum». O com deia Henri Michaux, “connaissance par les gouffres”, el coneixement a través dels abismes. «Seràs aquell que emprèn el vol, però al mateix temps es queda sol, ho prova tot però perd el nord». Ferran Palau canta a la intempèrie, exposat a tots els mals i a totes les meravelles. Amb la força del desemparat —del qui no té res a perdre—, Palau ens vessa aquest Blanc a les orelles en un extrem exercici de sinestèsia. I no ho fa com el fratricida Claudi a Hamlet, no: Blanc no és un verí que mata. És un verí que purga, metzina que enamora. Merda de la bona.

Martí Sales

www.ferranpalau.com

Festival familiar de música alternativa de Granollers

%d bloggers like this: