Un altre nom pel cartell artístic per aquesta segona edició del MiniBeat; Autodestrucció. En Cándid vindrà a Granollers el proper 7 de maig a oferir-nos un directe acústic solitari però amb molta actitud. Si hi ha algun nom dins del món underground d’aquest país que tingui una trajectòria d’alçada, un d’aquests és d’en Cándid i Autodestrucció. Sense cap mena de dubte, la proposta musical d’Autodestrucció no us deixarà indiferents.

Us deixem quatre línies més sobre Autodestrucció:

Un viatge en el temps, una volta nihilista per l’adolescència. Un cant a les drogues i a la desesperació en forma d’assassinat neuronal. Perquè ens hem fet grans i tota aquella merda que ens envoltava fa 10 anys segueix allà, o encara pitjor. Potser llavors ens ho preníem d’una altra manera i amb un peta a la mà, un quinto -o uns quants- sobre la taula i una conversa amb els col·legues ho resolíem tot a la nostra manera. Ara no, ara els crits de “a la puta merda tot” són més sincers que mai. Que avancem i avancem i res -o quasi res- canvia, i si ho fa és cap al negatiu. Davant d’aquest panorama ens enfrontem a tres possibilitats de vida: Immolar-nos a lo bonzo davant del parlament, deixar passar el temps mentre una bola a l’estòmac ens arriba de nit en qualsevol malson que ens desvetlla o agafar una guitarra, envoltar-te d’amics d’aquests que mai fallen i penjar tota aquesta ràbia acumulada en forma de crits del tot sincers i humor negre desmesurat en un bandcamp.

En Càndid (Zeidun, El Petit de Cal Eril) fa una crida bukowskiana a la vida, al desencís, al desenfré. A que ja que hi som, ens ho fotem tot aviam si així ho acabem d’una manera digna. Sona a NOFX (“Els nois de ForaC” versió de “Kids of the K-Hole”) a estones o als Descendents, també a Minor Threat i All, inclòs, és clar, a Zeidun (hi fan coros i en Joan Colomo ho ha produït tot plegat). Bateries anfetamíniques, guitarres punyents, cors melòdics i himnes de taberna punk. Si les vostres ments estan tancades, ploreu amb cançons de Belle&Sebastian o penseu que “Puta” de Sanjosex és la màxima incorrecció que es pot esperar d’una cançó en català abandoneu aquest post i seguiu amb la vostra vida, que aquí no hi trobareu pietat.

Autodestrucció és un projecte sense futur, que escoltaran quatre amics i que no sortirà de les catacumbes de la música d’aquest país. Segurament aquestes seran les poques línies que trobareu sobre aquest projecte a la xarxa, però això no ens fa especials precisament. Corre Corre Paralític (Jacquard Recs, 12), un disc de culte, la constatació empírica que el DIY, les maquetes, els fanzines i els skates amb els coixinets rebentats estan en letàrgia continuada, però existeixen entre la pols dels nostres records. En Candid ho ha rescatat tot de cop per recordar-nos, sense un segon per respirar i fer marxa enrere, en el que alguns vam ser ja fa massa temps.

Cançons que no superen els dos minuts on cada línia és una burrada més gran que l’anterior. “Drogues”, “Vivint una puta Mentida”, “A la puta merda” o “Birra”, on l’autodestrucció, com a personatge sinistre que ens visita de tant en tant, apareix absolutament punyent. Passo per un mal moment, fa temps que no estic bé, potser una mica de whisky em farà content. Els matins son foscos i les nits no tenen sol, l’única llum que m’anima és la que porta l’alcohol. Actitud punk i himnes a l’autodestrucció, ideal per aquests temps de crisi i portaveu dels que viuen en el forat. Menció apart per “Jo em vull morir fumant”, divertimento brutal, on el nihilisme es mescla amb humor desacomplexat i negríssim. En Terenci Moix és el meu putu ídol, va ser una persona fidel fins el final, ell no va deixar que ningú li expliqués històries, ell no va dubtar ho va tenir ben clar: Jo em vull morir fumant.

Però oju, que entre tanta bogeria i versos d’exaltació insensata en Càndid ens deixa anar perles tan hiperresalistes com aquesta: Passen els dies i estic malament. Busco respostes, ja no em sents. Ningú diu res, tu ja m’ho havies dit. Però ella es queda amb un mal record, li fa mal al cor. La nostàlgia, la tendresa, que no se’ls empassi del tot. Pensaments de 2 minuts que fem propis i hardcore seminal. Això és el que mereixem, espiral de decandència i demència en estat pur.

Aquí us deixem el vídeo d’una actuació en directe i en format acústic d’Autodestrucció.

Font: Autodestrucció

Escolta Autodestrucció