Si el moviment modernista català pogués ser reinterpretat ara, amb una òptica líquida i digital, sonaria a Furguson. Les mateixes arquitectures entre el natural i l’oníric, però treballades des de la fluïdesa de el so, obviant la rigidesa i l’estoïcisme de la matèria.

Furguson aposten per l’optimisme; més espiritual que naïf, i sense la ironia del PC Music. Ells, amb aquest so característic que barreja l’orgànic i el digital, concilien la il·lusió positivista de dos moviments, aparentment antagònics, com el transhumanisme i el retorn a la natura. En aquest tercer disc sonen, per posar un altre exemple -si és possible- encara més estrany, com si Jeff Koons s’hagués ubicat al barroquisme: tan ornamental i alhora, tan net i nítid. Gairebé sembla una fita que entre tanta boja referència, hagin aconseguit una acurada cohesió artística.

Furguson estarà al MiniBeat presentant el seu nou disc “Today Can Flourish”, que va ser gravat als estudis Maik Maier per Sergio de Svper, i que pren el nom d’aquesta llarga espera a que totes les seves idees sobre música -certament pròpies encara que lleugerament heretades d’Animal Collective, Dean Blunt o The Flaming Lips-, es materialitzessin aquest nou àlbum (i també en tot el que està per venir). És un disc de cos present, però obert a el futur. Obviant les guitarres en alguns punts (Crystalline) o estirant les capacitats vocals a el límit (Red Juice Falls Down), fins i tot deixant alguna peça que encara està per acabar (Ocean). Hi ha sci-fi ambiental (Orange Wall Behind Green Wall), marabuntes de samplejats (Oh, Cover Us), baixos funkies a lo Toro i Moi (It ‘s Dark But You Still Shine), balades celestials (Sunbeam), des-estructures (Everything ), catarsi (Hey You), i una intro (In Dreams Was The Karma), que ens recorden qui van ser i, després de tanta amalgama digital, segueixen sent.