Tercera participació dels Catastrofe Club al MiniBeat, on ens presentaran el seu tercer disc “El crecimiento infinito”

Banda “fetitxe” del MiniBeat, els CATASTROFE CLUB és una anomalia al festival, ja que per concepte, no és habitual repetir bandes. Però l’energia que desprenen i el fet d’anar treien material nou, –ens presentaran el seu tercer disc “El crecimiento infinito”– fan que cada actuació sigui única i especial. Aquesta actuació va lligada amb la complicitat del Festival Fusiònica, el nostre germà gran, que per diferents motius no es va poder dur a terme el passat desembre dins dels actes del 25è aniversari de l’associació.

Si al seu primer àlbum, “Galletas” (Molusco Discos, 2015) CATASTROFE CLUB interpel·laven l’individu per la seva inacció i en el seu segon àlbum, “Ejercicios de visión” (Hidden Track DIY, 2018), l’interpel·laven per la seva profunda ceguesa, a “El crecimiento infinito” (Hidden Track DIY, 2022) retraten el dramàtic d’un model de vida basat en un creixement obsessiu, ple d’incertesa i regit per l’ego.

Aquest tercer treball suposa el tancament d’una trilogia en què continuen interpel·lant l’individu, però d’una manera una mica més assossegada, acceptant el col·lapse i la fatalitat d’una tragèdia social com una cosa certa i inevitable que ja només es pot contemplar. Per això, CATASTROFE CLUB es defineixen com a retratistes de la catàstrofe global. Una catàstrofe que, segons ells, és el fruit de l’obsessió per un creixement sense límits. “El crecimiento infinito” es converteix en un cop tan senzill i subtil com sec i directe. Amb només 8 talls i 34 minuts de durada ens fa vibrar entre textures art-pop, industrial, kraut-rock, post-rock, post-punk i post-‘tot’, submergint-nos en atmosferes intimistes i també en ritmes ballables, a la tan bon punt una lírica amarga i incòmoda (més a prop de l’spoken word que de la melodia) ens recorda que tot pot esclatar en qualsevol moment, que som éssers miserables i que potser ni tan sols hauríem d’existir.

Són la banda sonora de nostra ràbia. Són el parc d’atraccions de la nostra ment. Són la  nostra particular trinxera dins d’un món sense revolucions. Així es defineixen David Molina i Josep Maria Herrera, els seus dos components, un inclassificable projecte.

Diuen no ser una banda musical a l’ús i asseguren compondre i crear amb un sentit particular de la tragicomèdia. Són àcids, sarcàstics i de vegades fins i tot despietats, però sense abandonar un sentit personal de l’humor. Amb els seus tres discos, els de Granollers (BCN) han creat un univers personal, singular i inclassificable, forjat entre ritmes hipnòtics, textures elèctriques i fosques, lletres sintètiques i tallants, així com un sorprenent llenguatge visual amb què vesteixen tots els temes. Els seus concerts (acompanyats sempre pel teclista Pablo García) naveguen entre la foscor musical, un sarcasme subtilment còmic i una posada en escena que no deixa ningú indiferent. Porten el concepte del ‘do it yourself’ al límit produint la totalitat de les seves músiques, creant la seva pròpia iconografia visual, dissenyant les portades dels seus àlbums, elaborant la concepció dels seus espectacles i (amb l’ajuda de la ja col·laboradora habitual Mireia Schröder) produint també els vídeos que mostren en directe com a part fonamental de les seves cançons.

Amb la complicitat de

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s